Pou de Gel

GEL I NEU

La conservació del gel i la neu de l’hivern per als mesos més càlids era una activitat que es coneixia de temps antics. Al segon mil·lenni abans de Crist ja s’aprofitava la neu caiguda a les muntanyes al Pròxim Orient i se’n parla a la Bíblia. Els grecs i els romans ja barrejaven fruites amb neu i a l’època medieval es van continuar consumint, però es considerava un luxe i només en podia comprar la gent més rica i poderosa per refredar les begudes i conservar millor els aliments.

LA PETITA EDAT DE GEL

A partir de mitjans del segle XVI s’inicia un llarg període caracteritzat per una davallada de les temperatures, un increment de les precipitacions, la reiteració de fenòmens extrems i una expansió de les glaceres. Es coneix com “la Petita Edat de Gel”. La incidència d’aquest canvi climàtic va ser molt acusada a tot l’hemisferi nord. Aquest refredament climàtic va afavorir la indústria tradicional del fred que fins aleshores havia fet servir la neu caiguda a la muntanya. Amb les noves condicions climàtiques proliferen els pous de gel, situats prop dels centres de consum.

TREBALLAR AMB GEL

MAGATZEMS DE FRED

Per fer els pous calia escollir un lloc obac i fred a prop d’un riu o riera i no gaire lluny de les poblacions. A sota terra es feia una construcció circular amb pedra seca i es tancava amb una coberta amb forma de mitja esfera. La base era de terra i s’hi feia un petit reguerol que donava a l’exterior i que servia per extreure l’aigua provinent del gel que s’anava fonent. A la part superior s’hi obria una porta per poder entrar i netejar el pou abans de la temporada del fred. En molts casos també hi havia un forat dalt de tot de la coberta per on es podia baixar el gel a l’hivern i extreure’l per vendre, a l’estiu.

En general, al costat del pous de gel es construïen unes basses on es dipositava l’aigua que es congelava quan baixaven les temperatures. Quan la capa de gel era prou gruixuda es picava amb unes maces o se serrava i se li donava una forma quadrangular amb uns motlles de fusta.

EMMAGATZEMATGE

Els pous de gel s’omplien durant l’hivern. El fred intens afavoria la ràpida congelació de l’aigua. Els blocs de gel s’apilaven dins del pou sobre un tou de branques per separar-lo del fang que es formava al fons, i s’intercalava palla o fullaraca per evitar que els blocs se soldessin entre ells. Quan acabava l’empouada hi podia haver tan gel com palla a l’interior del pou.

TRANSPORT I VENDA

La venda del gel era una activitat delicada, ja que calia traginar-lo durant es mesos més càlids de l’any i, de vegades, a llargues distàncies. Fos a peu o amb animal, els blocs de gel eren carregats en sàrries o en capses de fusta i ben aïllats amb palla. A banda d’això es procurava fer els transport de nit per aprofitar les hores més fresques i, amb tot, encara es podia arribar a perdre fins a una tercera part del volum per desglaç.

En les poblacions majors, el gel era venut en botigues específiques on, de vegades, també es venien begudes refrescants, com vi amb gel.

El Pou de gel d’Oliana té unes característiques força similars a altres pous de gel d’una rodalia àmplia, com ara Solsona, Arfa i la Seu d’Urgell. És una estructura de dimensions considerables, amb cinc metres de diàmetre i cinc i mig d’alçada. Es una construcció feta en vessant, semisoterrada, la meitat superior de la qual està coberta amb  la terra del desmunt per aprofitar la seva capacitat aïllant. Està construït en una fondalada encarada a nord per evitar l’escalfor solar.

El riu de la Flor, que neix a la serra d’Oliana, discorria a tocar del pou, cal suposar que amb un cabal superior que a l’actualitat, i era la font principal de proveïment de gel. Amb tot, cas d’un hivern suau, hi havia altres punts de proveïment alternatius. L’any 1692, per exemple, era arrendada la neu de la serra d’Aubenç per al consum dels veïns d’Oliana.

A diferència d’altres casos similars, no es coneix cap document que parli d’una manera explícita del Pou d’Oliana. Amb tot, per la seva tipologia, podem vincular  el pou de gel d’Oliana amb altres pous propers, construïts a cavall del segles XVII i XVIII, que aprofitaren el refredament climàtic de la Petita Edat de Gel.

Els pous de gel, entre ells el d’Oliana, van començar a abandonar-se quan, a principis del segle XX, es va inventar la fabricació artificial de gel.

Des de llavors un cert misteri va embolcallar l’indret que atreia la curiositat dels veïns de la vila, especialment dels més joves. Una de les contalles que circulaven al voltant del pou de gel era el fet que a Oliana els nadons venien d’allà. Encara hi ha memòria dels nens d’Oliana que s’acostaven al pou per escoltar els plors dels nounats.